Article publicat originalment al blog del FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària)
Les infermeres que treballen a l’Atenció Primària (AP) han fet un gran esforç per adaptar-se als nous temps i a les necessitats de la ciutadania (envelliment de la població, augment de patologies cròniques, immigració, cures centrades en els pacients, treball en equip, etc). Ho han fet a través de la pràctica de cures de qualitat dirigides a les persones malaltes i els seus cuidadors per ajudar-les a mantenir la seva qualitat de vida (estimulant la seva autonomia per satisfer les necessitats bàsiques, i reduir la dependència), o acompanyant en el procés de malaltia crònica i/o de final de vida.
Però el desenvolupament de totes les competències infermeres no ha millorat la seva visibilitat dins del sistema, i a més moltes professionals han hagut d’emigrar a altres països perquè aquí no hi troben més que inestabilitat i contractes en pèssimes condicions.
Fa més de 12 anys que es va publicar el Real decret que va regular les especialitats d’Infermeria i, ara per ara, encara l’única via d’accés a l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) és la via EIR (Enfermera Interna y Residente) que oferta un número molt reduït de places, i sense que es mostri cap interès en agilitzar el procés per a la prova de la competència de l’especialitat. Són més de 5.770 infermeres d’AP a Catalunya que esperen poder accedir a la convocatòria per la via excepcional, tal i com s’indica en el Reial Decret 450/2005 de 22 d’abril sobre especialitats d’Infermeria. En ell s’especifica que per aquesta via es pot obtenir l’especialitat, superant una prova objectiva i acreditant l’exercici professional en alguna de les situacions descrites en el Decret. Infermeres que porten molts anys treballant a l’AP i que han demostrat sobradament la seva bona formació i vàlua. De fet, molts països d’Europa com el Regne Unit, fan cada any demanda d’infermeres a les Universitats espanyoles per la seva excel·lent formació de grau.
En aquest context tan poc esperançador respecte a l’especialitat, es comença a parlar de la infermera de pràctica avançada en les institucions sanitàries, quan encara no ha estat reconeguda l’especialitat al cent per cent, és a dir, el fet de tenir l’especialitat no proporciona cap avantatge ni en les borses de treball ni per a les oposicions i a tots els nivells només es parla d’infermera en general. És irònic intentar copiar models d’altres països, quan el nostre context és tan diferent en la realitat del dia a dia així com en la planificació i la gestió de les organitzacions sanitàries. Copiar models aliens pot derivar al fracàs. El número d’infermeres per habitants a l’estat espanyol està a la cua d’Europa: 5,2 infermeres per mil habitants quan la mitjana era de 8,4 al 2014.
Es parla d’infermera de pràctica avançada (a vegades donen un significat sinònim a la figura gestora de casos), sense tenir en compte l’expertesa de les infermeres d’AP que han mantingut una formació continuada, un compromís amb la professió i la ciutadania i una responsabilitat i ètica impecables. Està de moda entre els gestors posar cognoms que subespecialitzen a les infermeres quan no existeix una acreditació de competències que avali aquestes figures i quan encara l’especialitat d’IFiC no ha estat desenvolupada suficientment a nivell pràctic. Aquesta tendència està en consonància amb el què està passant també en l’àmbit de la medicina familiar i comunitària, que s’intenta segmentar per a la realització de tècniques o d’aspectes parcials de l’atenció. Més que decidir certs canvis sobre una professió que ha demostrat ser cost-efectiva en l’AP, seria més oportú augmentar les places d’EIR, avançar en la incorporació d’IFiC als equips d’atenció primària, desbloquejar la via excepcional i, per descomptat, exigir formació específica en AP en el concurs-oposició de l’ICS que es convocarà aviat a Catalunya, donant prioritat a l’especialitat.
Encara hi ha grans reptes de lluita per les infermeres d’AP, entre d’altres destaquem:
- Donar protagonisme a l’especialitat i agilitzar el procés de la via excepcional.
- Fer visible la implicació i presència de la infermera en la comunitat. Ningú millor que elles per treballar hàbits saludables, estar al costat de les persones que pateixen la pobresa, els immigrants, els desprotegits,..
- Augmentar la presència infermera en les direccions dels equips. Infermeres gestores que lluitin per l’Atenció Primària, que cuidin dels professionals, que generin climes laborals positius, que imprimeixen el caliu comunicatiu entre iguals, i que impulsin objectius per valors.
- Augmentar les ràtios d’infermeres en els equips d’atenció primària. Amb ràtios majors d’infermeres es podria millorar l’accessibilitat, la longitudinalitat i la resolució de la majoria de les demandes de la ciutadania.
- La prescripció infermera autònoma i col·laborativa.
- Exercir la competència de derivació segons protocols establerts com, per exemple, derivació a oftalmologia als pacients amb resultats alterats de Càmera No Midriàtica (CNM), o a la unitat del peu diabètic de l’hospital en lesions que necessitin una valoració especialitzada.
Si ens atrevim a fer força per canviar la realitat, transformant els reptes en oportunitats de canvi, tal i com s’afirma en el document que el FoCAP juntament amb la CAMFIC i l’AiFiCC van elaborar i presentar a finals de l’any passat, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat, augmentarem el protagonisme i la visibilitat de les infermeres, i esdevindrem indispensables en la sostenibilitat de l’Atenció Primària.
