El Grup de treball d'Atenció a la Gent Grant de l'AIFiCC i el Grup de treball d'ATDOM (Atenció Domiliària) de la CAMFiC van organitzar el passat 9 d'octubre una Jornada centrada en l'atenció residencial amb la col·laboració del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. La trobada va tenir un gran èxit de participació.
El progressiu envelliment de la població i en conseqüència l'augment de la cronicitat fa que el perfil de les persones que viuen a centres residencials, com a la comunitat, sigui cada cop més complex. L'Atenció Primària de Salut és la responsable de l'atenció a la gent gran, tant a la consulta, com al domicili o a la residència, i juga un paper clau en la identificació i prevenció de situacions de risc, en el treball col·laboratiu del cas amb serveis socials, i en l'acompanyament a les persones i a les famílies en el procés d'institucionalització. Però, donar resposta a les necessitats i les demandes sanitàries i socials de les persones grans que viuen en residències és un repte sociosanitari que cal abordar de manera coordinada per poder oferir una atenció integral i de qualitat. Per això a la Jornada “A la residència, com a casa?” es van tractar diferents aspectes de l'atenció residencial amb la participació de diferents actors que en són part.
Anna Manresa, coordinadora del Grup d'Atdom de CAMFiC va obrir la taula inaugural assenyalant que un 3% dels homes majors de 65 anys, i un 6% de les dones majors de 65 anys viuen en residències. El 22% dels pacients institucionalitzats tenen un grau 3 de dependència, i la mitjana d'edat de les persones en residències és 82 anys en homes i 84 en dones, la majoria dels que hi viuen estan entre els 85 i els 94 anys. Sovint – va dir – l'ingrés definitiu a una residència es viu com un procés de dol, hem de centrar-nos en les persones i fer que les residències siguin un lloc de vida. Conchita Peña, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya, en la seva intervenció va defensar que cal apoderar el rol del treballador social en els equips. “El col·lectiu de treball social ha de ser en els equips d'aquests entorns sanitaris, el treballador social detecta les dificultats de l'entorn familiar i fa una tasca de suport centrada en la persona però també en les famílies en tot el procés d'ingrés”.
La presidenta de l'AIFiCC, Alba Brugués, va recordar que la tasca de l'Atenció Primària és fonamental en l'acompanyament a la gent gran. Ens trobem davant d'una de les poblacions amb més esperança de vida al món, però això també significa més comorbiditat, cronicitat, soledat, etc.; “La tasca principal de les infermeres és tenir cura i acompanyar, i ho fem des d'una visió holística, donant atenció personalitzada, creant xarxes amb la comunitat i buscant també crear nous llaços amb les famílies”.
Finalment, Antoni Sisó, president de CAMFiC, es va posicionar a favor del model d'atenció sanitària integrada a les residències liderat pels EAP, però va reivindicar que per poder implementar-ho cal incrementar el pressupost destinat i reforçar els recursos, especialment el destinat a la infermeria, i establir uns indicadors de qualitat més realistes. “Considerem que els 61 indicadors que es proposen són poc realistes i ens oferim juntament amb AIFiCC a participar en l'elaboració d'un nou disseny”.
Mercè Mas, M. Lluïsa Navarro, Marisa Homs i Joan Monclús, membres del Grup Residències de la federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) van presentar en la conferència inaugural, Com voldries que fos la teva residència o la de la persona a qui estimes?, el seu projecte “Com ha de ser la residència en que m’agradaria anar a viure “. Han visitat 200 centres residencials que han participat de manera voluntària, no amb l'objectiu d'avaluar-les, sinó d'elaborar un memoràndum d'aspectes rellevants i positius que puguin ajudar a les persones i a les famílies sobre quin és el millor lloc per viure entre les residències que estan al seu abast. “La residència és un lloc per anar a viure, no per anar a morir. La imatge de les residències sovint és negativa. Però, si les persones coneixem directament centres en què pensem i sentim que hi ha un bon tracte, i respecte per les nostres formes d'entendre la vida, podríem veure-les com una alternativa que ens pot convenir en un moment de la nostra vida. Per decidir a quina casa volem anar a viure hem de tenir informació per poder valorar”. Entre els aspectes positius que es destaquen en el sumari que han elaborat després de les visites als centres, destaquen: L'atenció centrada en la persona, els seus drets i les seves preferències, la participació, la valoració del paper de la família i de la intimitat familiar, la ubicació del centre i els espais, i la integració en la comunitat (festes del barri, activitats, relació amb les escoles o esplais…).
Seguidament, Sebastià Santaeugènia, director del Programa de Prevenció i Atenció a la cronicitat del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, va parlar sobre la situació i els reptes de futur en l'atenció sanitària integrada a les persones que viuen en centres residencials. “La situació real en l'actualitat és que les regles d'accés als centres marquen el perfil dels usuaris, la majoria de persones que viuen en residències tenen rendes per càpita baixes, i un grau de complexitat i de dependència elevat (més del 90% grau 2 o 3)”. D'altra banda, Santaeugènia va explicar que en els últims anys hi ha hagut un increment de places als centres, però la distribució territorial no és equitativa i això afecta directament als EAP de les zones més poblades.
Pel que fa al model d'atenció sanitària a les residències hi ha diferents realitats que sovint generen duplicitats i dificultats. Segons Santaeugènia el Departament de Salut i el de Treball, Afers Socials i Família han de treballar de manera coordinada per canviar el model d'atenció a les residències establint un marc normatiu, evitant duplicitats, unificant el model d'atenció sanitària i els sistemes de registre i informació, tenint en compte el territori, amb el consens de tots els actors, establint un model avaluatiu, i donant els recursos necessaris a l'Atenció Primària per liderar aquest servei que ha de garantir la continuïtat i l'atenció urgent. Després de la pausa per esmorzar, els participants es van dividir en tres grups de treball i se'ls va plantejar una proposta de reflexió i discussió sobre aspectes relacionats amb l'atenció sociosanitària en el centre residencial, a partir de casos concrets.
A continuació, Annabel Mateos, directora de la Fundació Santa Susanna de Caldes de Monbui, Marta Navarro, coordinadora del grup de treball d'Atenció a la Gent Gran de CAMFiC, i Raquel Martínez responsable higienicosanitària de la residència Sant Pau de Barcelona, van parlar sobre tres possibles escenaris en l'acompanyament a les persones i a les famílies: com fer-ho per valorar amb temps la necessitat de la institucionalització, en el moment que la institucionalització és una urgència, i com fer-ho quan les persones ja són a la residència, respectivament. Van coincidir en el fet que en qualsevol de les situacions, és molt important la prevenció i la detecció precoç, conèixer a les persones, les seves preferències, les seves necessitats i el seu entorn, per poder individualitzar l’atenció donada al centre residencial.
Finalment es van exposar les conclusions finals dels grups de treball i de la Jornada i els resultats d’una enquesta realitzada a més de 300 professionals de l’atenció primària (metges, infermeres i treballadors socials) sobre l’atenció residencial.
Els grups de treball van abordar el procés d’institucionalització des de punts de vista diferents: el dels professionals de l’Atenció Primària, dels centres residencials, dels usuaris, i dels fills i les famílies. Des del punt de vista dels professionals cal prioritzar sempre el principi d’autonomia, és el pacient el que decideix i no la família. S’ha d’acompanyar als pacients sense jutjar ni forçar situacions. Se l’ha d’informar de l’evolució de la malaltia i dels possibles riscos, i consultar amb serveis socials per, de manera conjunta, exposar les diferents opcions i ajudar a valorar quina es pot adaptar millor (ATDOM, centre de dia, treballadora familiar, voluntariat, residència…).
Des del grup que treballava la visió dels professionals de centres residencials va destacar la necessitat de donar un temps d’adaptació als usuaris, i la importància del recolzament i de garantir la continuïtat assistencial, no medicalitzar en excés i no duplicar registres. El grup de treball que explorava la visió dels usuaris valoren aspectes com la proximitat al lloc de residència, tenir un espai propi que puguin personalitzar, l’atenció mèdica 24h. Cal valorar les diferents opcions i respectar la seva voluntat, però aquestes preferències a vegades entren en conflicte amb la realitat accessible.
Pel que fa al grup de treball de la visió dels fills, les conclusions principals a les que va arribar el grup van ser que sovint valoren coses diferents de les residències que els seus pares, allò que per ells no és important pot ser-ho pels seus pares o a la inversa. A més, hi ha una tendència a no preguntar, a infantilitzar als pares i prendre decisions per ells. Sovint es plantegen la residència com a una alternativa única i han de saber que es poden valorar altres recursos. És un moment difícil per a ells i els costa acompanyar en el dol que suposa ingressar a un centre perquè ells també estan patint el seu. Una de les principals conclusions, comú a tots els grups, va ser que cal apoderar a les persones perquè puguin decidir on volen viure i com volen ser cuidats.
