Iris Lumillo és Doctora en Ciències Infermeres per la Universitat de Barcelona. Especialista en infermeria familiar i Comunitària. Treballa com a infermera gestora de casos a la Unitat d’Atenció a la Complexitat de la SAP Llobregat Centre de la Gerència Metropolitana Sud, Institut Català de la Salut.
Sòcia i coordinadora del grup de treball de Salut Pública i Comunitària de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), ha fet una estada clínica a la ciutat de Leiden per viure en primera persona un model d’organització de les infermeres a Holanda conegut com Buurtzorg Netherland.
En Jos de Blok, infermer holandès va fundar el model Buurtzorg l’any 2007. Basat en la autoresponsabilizació de les infermeres, els hi atorga màxima autonomia de treball, buscant potenciar la implicació i independència dels pacients. Actualment treballen 14.000 infermeres, dóna cobertura a 75.000 persones i té un altíssim nivell de satisfacció dels usuaris i dels empleats.
Quina primera impressió t’has emportat en conèixer de primera mà el model Buurtzorg?
És clarament un sistema peculiar i innovador. El sistema sanitari holandès és diferent al nostre. Es tracta d’un servei basat en assegurances de salut que són les que donen les cobertures sanitàries. Si la persona no pot pagar-se l’assegurança de salut, el govern assumeix l’atenció sanitària imprescindible per aquella persona. De fet, en el cas de les persones fràgils i complexes com que consumeixen més serveis de salut, les assegurances que en cobreixen els serveis, tenen un suport econòmic del govern.
T’incorpores a un equip de treball de 8 infermeres, no?
Si, és un equip de 8 infermeres que treballa a la ciutat de Leiden, a prop d’Amsterdam. La distribució és que cada 10-12 infermeres porten entre 50-60 pacients. Per tant la ràtio és molt petita, d’uns 7-8 pacients per infermera… mentre que aquí portem entre 50-60 pacients en situació de complexitat. Aquesta ràtio petita permet que cada infermera fa uns 4-5 domicilis al dia, per tant atenen sense pressa, amb més temps per dedicar-s’hi.
Els equips estan formats per infermeres graduades, però també hi ha perfils equiparables a la tècnic en cures auxiliar d’infermeria, i un nivell entre infermera i auxiliar d’infermeria amb quatre anys de formació no universitària.
Quin tipus d’atenció ofereixen?
L’atenció infermera va des de la cura més bàsica com la higiene personal, administració de medicació oral, passant per tècniques infermeres com sondatges, inserció de catèters, etc., fins a intervencions infermeres més complexes, com la gestió de cas. Si les infermeres necessiten prescriure parlen amb el metge referent del pacient que acostuma a ser el de família, amb qui acostumen a tenir confiança i mantenen una comunicació fluïda. La relació amb professionals d’altres nivells assistencials és molt semblant a la que mantenim en el nostre entorn sanitari.
Quines són les principals característiques que diries té aquest model ?
Doncs bàsicament en quatre àmbits.
L’organitzatiu, l’assistencial, l’econòmic i de gestió. A l’àmbit organitzatiu el que més m’ha sorprès és que s’autogestionen, no tenen directius. La gerència mitjana en aquesta organització ha desaparegut, i aquestes tasques les assumeixen les infermeres de l’equip. Hi ha una infermera responsable de l’economia de l’equip (tenen una targeta de l’empresa), i decideixen si han de comprar un ordinador o no, si han d’incloure en l’equip més pacients o no…. Aquesta dimensió organitzativa m’ha sorprès, perquè són realment autònomes.
No hi ha pressió tampoc pel registre. Elles no tenen aquesta pressió del registre d’indicadors, que aquí sí, perquè com s’autogestionen la seva activitat, tenen més temps per organitzar-se, atendre els clients, i registrar la seva activitat. Com abans et comentava, elles fan uns 4-5 domicilis al dia. Això implica que a les 12h del migdia normalment ja han finalitzat la seva feina assistencial i llavors fins les 16h poden fer gestions administratives.
D’altra banda a nivell assistencial diria que aquesta és més bàsica que la nostra. No dic ni que sigui pitjor ni millor. Elles fan cures bàsiques com tasques higiene personal, que aquí en el nostre entorn sanitari domiciliari, no es contempla que ho faci una infermera, normalment ho fa la pròpia família o una cuidadora assalariada.
En molts casos vaig veure que les infermeres no feien una pràctica avançada i sí força cura bàsica del pacient. La seva satisfacció i la de la persona que atenen és altíssima. Entenc que segurament és perquè fer higiene amb els pacients permet un contacte més llarg amb ell i amb la família, i això elles ho veuen com una oportunitat de proximitat i conèixer bé les seves necessitats i determinants.
També la part econòmica m’ha sorprès. De fet una de les primeres coses que vaig pensar en conèixer com treballaven era si no resultava massa car que una infermera universitària fes cures bàsiques que no requereixen titulació. El fundador de Buurtzorg Netherland té clar que no. Segons ell, aquest model estalvia costos perquè aquestes infermeres acaben coneixent tant a la família que estalvien temps, i alhora poden fer una educació sanitària que és molt ben rebuda. D’aquesta manera com que hi ha una millor qualitat de l’atenció aquest pacients acaben anant menys a l’Hospital o triguen més en ingressar a una residència. Ara bé, és cert que de moment hi ha pocs resultats de salut sobre aquest model. Tot i que sí tenen dos valors quantificats: una alta satisfacció respecte a la qualitat de l’atenció i a la qualitat professional.
A nivell de gestió també són diferents, o s’organitzen de forma diferent. Actualment són 14.000 infermeres les contractades per Buurtzorg i no tenen cap gerent. Veritablement és un model diferent que segurament respon a una mentalitat diferent.
És cert que moltes altres organitzacions d’atenció domiciliària d’Holanda sí tenen la figura del directiu, però Buurtzorg no. També, he llegit molt sobre Buurtzorg, i és cert que ha rebut algunes crítiques per part d’aquests, amb motiu per exemple que poden beneficiar-se d’ajudes econòmiques del govern pel fet d’atendre només a població vulnerable. Però jo el que he vist és que el servei és d’alta qualitat, i accepta pacients vulnerables perquè són qui poden beneficiar-se de l’atenció infermera domiciliària.
Creus que es podria aplicar un sistema com aquell, aquí?
Com a infermera crec que sí, però jo no sóc gestora. Vaig reunir-me amb una gerent de Buurtzorg i una coach dels equips. Les 14.000 infermeres contractades estan repartides en 900 equips. I cada 40 equips hi ha una coach que es reuneix amb cadascun 1 o 2 cop l’any, per entrenar-los, capacitar-los, donar suport, i sempre amb la metodologia del coaching “jo no vinc a donar-te la solució, sinó que vinc a ajudar-te a trobar-la”.
Asseguren que si vol implantar-se un model d’aquestes característiques, el primer pas és el canvi de mentalitat dels directius i de l’administració, i després dels treballadors de primera línia. He vist un model basat en el concepte de confiança, la gerent i les coaches tenen un gran respecte per la feina i capacitat professional de les infermeres, saben que elles són les que tenen el coneixement.
Em faries una valoració final?
Doncs ho he viscut com una experiència molt bona. He pogut conèixer altres maneres d’organitzar els equips infermers, donant llibertat de competències, i on les infermeres poden assumir tot el puguin i vulguin. A nivell d’organització és un model del que hem d’aprendre molt perquè es basa en la confiança i l’autogestió. I penso que a nivell de resultats en salut és un model que encara està per estudiar més, però no més que la resta de models, com per exemple el nostre actualment. Sens dubte gaudeix una altíssima valoració respecte a la qualitat professional i d’atenció. I això aquí encara és un repte per nosaltres.
