De ben segur mai hem après tant, de tantes coses i amb tan poc temps.
Els professionals de la salut hem demostrat sobradament la nostra capacitat d’afrontament envers un desconegut que va arribar a principis d’aquest any sense avisar, sense presentar-se i ni tan sols sense deixar-nos temps per organitzar-nos; malgrat tot, hem mostrat la nostra excel·lència professional, la nostra flexibilitat i capacitat de treball amb equip, d’aprenentatge “on time”, la nostra resiliència, resistència… Però que ningú es confongui, això no és resultat d’una vocació profunda ni d’una pràctica heroica, això és resultat d’un elevat nivell de responsabilitat, compromís, implicació i humanitat, potser fins i tot més enllà de l’àmbit estrictament competencial i que sense dubte ha tingut, té i tindrà un cost emocional significatiu.
Perquè som professionals, però per sobre de tot, som persones. I hem sentit emocions com por, angoixa, preocupació, impotència, frustració, tristesa, dolor… i tant les emocions nostres, com les dels nostres, com les dels nostres pacients. I ho hem fet, ho hem gestionat i a més en un context canviant i de molt poques certeses. Com? Mantenint-nos units amb un dels propòsits professionals més poderosos que tenim: salvaguardar el nombre més gran de vides, preservant la dignitat de la persona i dispensant un tracte humanitzat. I clar, aquest esforç ens ha esgotat físicament i emocionalment.
Esperàvem una treva, un descans, poder regenerar el cos i la ment. Però no hem disposat del temps suficient i necessari, l’estiu no ha estat exempt “d’onades” ni ha diluït la manca crònica i greu de professionals, especialment d’infermeres. Després de tot plegat no és d’estranyar els estudis que posen de manifest que un percentatge considerable de professionals sanitaris, es planteja abandonar la seva professió. A quins es donin per al·ludits, reflexionin i actuïn!
I ara, com ho afrontem de nou?
Destacar que és important que no ignorem ni menyspreem totes aquelles estratègies i eines que hem recuperat o adquirit a títol individual durant la “primera onada”, que hi són! Identifiquem-les, no només per mantenir-les a la pràctica, també per reconèixer-les i valorar-les; és important que ens felicitem per allò que assolim i fem bé. Cal també que ens permetem defallir i buscar o demanar ajuda, ja sigui als nostres companys (efecte tribu) o disposant dels recursos d’ajuda emocional a l’abast. Igual de necessari és que tinguem temps de descans i desconnexió de qualitat, dissenyem un “refugi” que ens allunyi de les pressions, sols o amb qui ens reconforti. Per això caldrà també que ens protegim de la sobrecàrrega informativa. De la mateixa manera cal que aprenguem a posar límits, és una qüestió “d’eficiència energètica”, cal que focalitzem la nostra valuosa energia: diguem no davant demandes constants no justificades, actituds exigents o irrespectuoses, persones tòxiques o “robadores” de temps. Molt important també mantenir les relacions amb les persones significatives per nosaltres, amb la nostra xarxa social, té un gran efecte protector. I finalment és necessari que practiquem allò que prediquem: dieta saludable i equilibrada, exercici físic i respectar les hores de descans nocturn, entre d’altres.
Glòria Rius
Infermera i psicòloga
Consorci Sanitari de Terrassa
