Corria l’any 1796 quan Edward Jenner va fer el seu experiment en el que seria la Fase I en la investigació de la vacuna contra la verola, i no va ser fins 2 anys més tard que va començar a vacunar a una ciutat, Londres (el que avui dia podríem equiparar a la Fase III de l’estudi del medicament). Han transcorregut més de 2 segles d’aquella fita per la salut pública i avui ens veiem en mig d’una pandèmia com no recordàvem on podem trobar molts paral·lelismes amb aquella època viscuda pels nostres avantpassats professionals.
La verola era una malaltia amb una alta mortalitat, sobre tot en nens, que va marcar la infància de moltes generacions, i que la OMS va declarar erradicada l’any 1980 després d’una lluita de tots els països contra el virus. Ara ens trobem en mig d’una lluita mundial contra un enemic comú, el SARS-COV2 i hem aconseguit escurçar els temps en l’estudi de les vacunes en més de 10 anys, passant d’una fase preclínica a una fase III en menys d’un any, quelcom impensable un any enrere, quan encara no ens havíem vist en aquesta situació inimaginable pel “primer món”.
Igual que es van trobar 2 segles enrere, ara ens trobem amb un problema logístic per fer arribar la vacuna a tots els racons del món, amb un medicament que s’ha de conservar en unes condicions a les que no estem acostumats, igual que fa 200 anys, on el transport de la vacuna es va fer a través de persones inoculades.
Aleshores va ser la “Reial Expedició Filantròpica de la Vacuna”, liderada pel cirurgià Francisco Javier Balmis i la Infermera Isabel Zendal que es van encarregar de fer arribar la vacuna que es feia servir a Europa fins Amèrica i Àsia sortint del port de A Coruña el 30 de novembre de 1803. Avui ens trobem a finals de Novembre del 2020 quan els països del primer món estan presentant els seus plans de vacunació per fer front al Coronavirus que ens ha fet trontollar durant aquest any.
El paper de les infermeres familiars i comunitàries, com en totes les campanyes de vacunació, serà clau durant aquest proper any. Ens trobarem davant d’una campanya global en la que s’haurà de vacunar a tota la població enfront una malaltia contra la que molt pocs estan immunitzats. El govern ja ha fet saber que els més de 13000 Centres d’Atenció Primària seran els centres de vacunació contra la COVID i les infermeres familiars i comunitàries serem de nou, igual que ho va ser Isabel Zendal fa més de 200 anys, les que portarem aquesta vacuna a tots els racons de la nostra comunitat, tant a dins de les nostres consultes com als espais comunitaris i als domicilis d’aquells dels nostres usuaris més fràgils.
Aquesta feina no serà nova per nosaltres, portem anys liderant any rere any campanyes de vacunació com la de la Grip i les vacunacions escolars, però tindrà el sobreafegit d’haver de lidiar amb una logística diferent donat que, pel que s’ha fet públic, les condicions de conservació d’aquesta vacuna són molt diferents al que estem acostumats. A més el volum de persones a vacunar serà molt més gran, i no podem deixar de banda tota l’activitat habitual dels Centres d’Atenció Primària. Continuaran els nostres crònics, la gestió infermera de la demanda, les activitats preventives, la educació per la salut… Ens venen temps complicats però es comença a veure una llum d’esperança al final d’aquest 2020.
Caldrà veure com el govern conjuga tota aquesta activitat amb el pla de vacunacions que està a punt de presentar, i en el que les societats científiques no hem participat, però em fa pensar que serà difícil que inclogui un augment substancial i molt necessari de la plantilla d’infermeres als Centres d’Atenció Primària. Molts anys d’una nefasta planificació respecte a les professions sanitàries ens han portat fins on estem i revertir totes aquestes polítiques requerirà de temps i pressupost. El pressupost està a les mans dels governants, i si hi ha voluntat política en tindrem, però per desgràcia el temps que fa falta no el tenim, la solució a la pandèmia l’hem de treballar ara, no d’aquí a 6 anys, que és el temps que es necessita per formar a una infermera especialista. Esperem que a partir d’ara tinguem un punt d’inflexió respecte a la necessitat d’un sistema públic i universal de salut fort en general i molt particularment en l’Atenció Primària com a eix vertebrador d’aquest i les seves infermeres com a motor del sistema.
Aquest any 2020 no es recordarà per ser l’any internacional de les infermeres, com era la intenció de la OMS, però si que tots recordarem que la pandèmia va evidenciar que la manca d’infermeres en el sistema causa morts, deixant unes xifres terrorífiques en els països, com el nostre, on la ràtio d’infermeres per habitant és de les més baixes dels països de la zona EURO en comparació amb els països del nord d’Europa que arriben a doblar i alguns triplicar aquesta xifra.
Israel Caro Carrasco
Infermer
Director Centre d’Atenció Pediàtrica Integral Casernes de Barcelona
